LLISTAT D’ARTISTES PARTICIPANTS EN L’EDICIÓ 2026
Pascal Giudicelli
França, Land art
foto
Aquesta obra, titulada « Llamps », capta la transformació dramàtica i poètica d’un material natural en un artefacte poderós. Uneix els temes de la prehistòria, el neolític, el mineral de ferro i les fargues, elements que ressonen profundament amb l’ànima de la vila d’Ordino. Un territori modelat des de fa segles per aquesta mateixa relació indissociable entre l’home, la muntanya i el metall.
Una escultura d’heura i de branques seques de color crema s’eleva verticalment. Aquestes branques pelades evoquen la natura bruta: és la imatge de la vida abans de l’arribada de la indústria.
El color de la fusta negre intens, calcinat, representa el mineral de ferro escalfat, martellejat i modelat a les famoses fargues d’Ordino; un material brut i rugós que, gràcies a la mà de l’home, es transforma en objectes d’art.
Al cim de l’escultura, uns trossos d’heura semblen alçar el vol (suspesos per un fil de niló invisible). És un símbol de transformació, de creació, de futur. L’obra il·lustra la potència del foc i el mestratge humà dels materials. D’aquesta manera, fa eco del ric patrimoni siderúrgic d’Ordino, preservat i valorat a través de llocs com la Farga Rossell (Museu del Ferro), convidant a la contemplació d’aquest vincle secular entre l’art, la indústria i la cultura andorrana.
És també una celebració de la vida, de la mort i de la renaixença, un homenatge a la força vital que continua modelant el nostre món. Aquesta idea es veu reforçada per l’heura, que simbolitza la fidelitat (mor allà on s’aferra) i la vida eterna (ja que la planta sempre roman verda). Representa el cicle etern i sagrat de la mort i les renaixences, de la resurrecció. L’obra ens convida a reflexionar sobre la nostra relació amb la natura i sobre la nostra història.
Isabela Sá Roriz
Brasil, pintura
Animals tubulars, mars interiors convida al silenci, a la mirada interior i a la introspecció en temps dominats pels espectacles mediàtics i les distopies contemporànies. És una invitació a la poesia, al reforçament de la sensibilitat i a comprendre’ns com una part integrada del nostre entorn, inseparable de la natura. Entendre’ns com a híbrids de natura i cultura.
Aquest projecte també pretén mobilitzar la imaginació del públic mitjançant una producció mínima d’imatges, allunyada de la representació i de les narratives tancades. El silenci i l’economia de gestos deixen espai perquè emergeixi la imaginació pròpia de cada visitant.
Robin Renaud
França, escultura
Entre la història, la ciència i la poesia, concebo la meva escultura com una paraula, un crit silenciós adreçat al cor dels éssers humans. El meu tema és la gran catàstrofe contemporània: la degradació de la biodiversitat i la urbanització desmesurada, mineralitzada, ardent i mortífera.
Com deia Victor Hugo: «És una cosa trista pensar que la natura parla i que el gènere humà no l’escolta.» Per això, més que moralitzar sobre l’ecologia, vull despertar aquesta escolta en l’espectador: suscitar un sentiment d’admiració davant del que el món podria arribar a ser.
La meva escultura és orgànica. Neix del món viu i retorna al món viu. La fusta, escollida i treballada amb una gran cura, es veu sublimada per formes buides, arrodonides o, de vegades, agressives; per textures asimètriques i aparentment aleatòries, i per colors difusos, degradats, profundament forestals. Sense imitar ni assemblar res de manera literal, conserva els contorns característics de les formes de la vida, fins i tot en la seva cohesió molecular.
La meva escultura vol generar una emoció, una dimensió sagrada que no deriva de cap religió, sinó d’aquesta relació profunda entre l’ésser humà i la natura, un vincle que tant trobem a faltar en la societat contemporània.
En una recerca permanent, tota la meva posada en escena tendeix avui a posar en relleu —mitjançant ficcions científiques delicadament absurdes o evocacions nostàlgiques de pràctiques ancestrals— que no hi ha vida sense un entorn capaç de nodrir, protegir i fer fructificar l’existència, també la de la humanitat.
Pilar Montecino
Andorra, instal·lació efimera
Mandala dels Rostres Mandala dels rostres és una instal·lació efímera creada amb fang natural, sense cocció, elaborada amb una barreja d’elements orgànics recollits a la natura — escorces i fragments vegetals. Un cercle de cares amb els ulls tancats emergeix del terra. Dins del cercle, rostres disposats segons la inspiració. Entre elles, la terra respira: molses, llavors, matèries orgàniques. Un diàleg silenciós entre el mineral i el viu. L’argila s’esquerda, evoluciona, es transforma al llarg del cap de setmana. Un record que tot és pas — i que allò que és aquí, viu, mereix atenció. Una invitació a aturar-se. A contemplar. A recordar.
Arnau Sanchez
Andorra, pintura
La meva participació consistirà en mostrar els efectes de la petjada humana en la natura i les vies urbanes deixant elements paralitzats en el temps que es transformen fins integrar-se amb l’espai.
Mireia Tarres Ficapal
Andorra, aquarel·la
El paisatge és, per a mi, molt més que una representació del món exterior: És una experiència interior. No pinto únicament allò que veig, sinó allò que passa dins meu en el moment de la contemplació.
És en la natura, i especialment en aquells instants en què tot sembla conjurar-se —una llum concreta, un silenci, un canvi subtil en l’aire—, on es produeix una intensitat que em remou i esdevé el motor de la meva pintura. Aquests moments, efímers i difícils de retenir, són el que intento capturar o expressar a través de l’emoció que em mou a pintar-los.
La meva pràctica amb l’aquarel·la s’articula a partir d’aquesta experiència: l’aigua, els pigments, les transparències i els contrastos, esdevenen eines per traduir una vivència més que no pas una imatge fidel. El gest pictòric acompanya aquest procés, buscant un equilibri entre control i fluïdesa, entre allò que vull dir i allò que apareix.
Cada obra és, així, la fixació d’un instant viscut, però també la seva transformació. El paisatge representat deixa de ser un lloc concret per esdevenir un espai emocional, obert a la mirada de l’altre.
El meu treball busca generar en l’espectador una connexió íntima, una mena de ressonància, on el paisatge pintat pugui activar records, sensacions o estats interns.
MaNúriaMorenoCendrós
Andorra, instal·lació immersiva
La soledat del Cussol és un projecte fotogràfic que es desplega com un recorregut íntim per una soledat triada. El camí és també una manera d’orientar-se: fites i cussols apareixen com a gestos mínims de sosteniment, indicis que marquen direccions i conserven la memòria del territori. La proposta pren forma d’instal·lació i convida a una experiència de pausa i silenci: una imatge principal a gran format, una sèrie de fotografies i un dispositiu de “pedres” que recrea el cim com a espai compartit, fràgil i persistent.
Elsa Cicchetti
França, lino gravat
Elsa Cicchetti és gravadora.Treballa principalment amb linogravat sobre paper, un material suau i silencios. La seva tècnica és lenta, senzilla i meticulosa. Preserva el material, tractant-lo com una sèrie d’elements que alleugereixen l’obra i permeten espai per a allò que és essential.
Els seus «Micromons» evoquen el tema des illes abandonades i els refugis improvisats. Elsa Cicchetti presenta mons minimalistes i arquitectures poètiques, que ofereixen escapades de la bogeria de l’existència terrenal. S’inspira en moments de la seva vida en què el silenci semblava necessari , i sembla invocar una relació molt distant amb el temps i la memòria. Busca explorar la connexió entre la nostra capacitat atemporal de construcció (de refugis, històries i mites) i les nostres vulnerabilitats (ansietats, pors i violènca). Ofereix formes senzilles i precioses, imbuïdes de força i esperança, una mena de talismà gràfic per allunyar la desgràcia.
Francesca Escobar Raya
Espanya, pintura
Aquest projecte pictòric explora la bellesa dels espais mediterranis i dels moments quotidians a través d’una pintura plena de llum, color i textura. Les obres mostren racons tranquils, terrasses obertes al mar, bicicletes envoltades de flors i persones gaudint del passeig, transmetent una sensació de calma, llibertat i benestar. La proposta artística posa en valor la relació entre les persones i el seu entorn, destacant la natura, la vida a l’aire lliure i la mobilitat sostenible. Mitjançant una pinzellada expressiva i una paleta cromàtica vibrant, el projecte busca generar emocions positives i convidar l’espectador a contemplar la senzillesa i la bellesa dels instants quotidians.
E-mail: francescaesc@hotmail.com
Myriam Grau Rey
Andorra, Instal·lació artística multidisciplinària
«Memòria present» és una proposta site-specific dissenyada per als Jardins de Casa Areny-Plandolit per l’artista andorrana Myriam Grau Rey. El projecte s’inscriu dins de la seva línia de recerca al voltant de la memòria com un espai en transformació, entenent el record i la comunitat com a espais de resistència. L’exposició planteja un diàleg conceptual i transcultural a través de múltiples capes, establint ponts temporals i geogràfics entre el sector primari d’Andorra i l’artesania ancestral de Perúi les lliçons apreses durant una residència artística a la selva amazònica de Perú. El nexe d’unió i eix d’aquest diàleg és el tabac. En dues geografies completament oposades (les valls pirinenques i l’ecosistema de la selva), el tabac comparteix un mateix procés humà lligat a la terra: el cultiu, la cura i l’assecat manual. Mentre que a l’Amazònia es manté un respecte sagrat pel saber fer tradicional transmès intacte de generació en generació, a Andorra la proposta busca reconectar i salvaguardar la nostra pròpia memòria rural, de vegades diluïda pel ritme contemporani. L’elecció de l’entorn del safareig de la Casa Areny-Plandolit afegeix una capa etnogràfica fonamental: l’aigua i l’espai de rentar esdevenen el símbol físic del pas del temps, de la purificació de la transmissió oral d’històries de vida.
Maryline Lièvre
França, instal·lació
La instal·lació que es mostra neix del desig de fomentar una visió de felicitat arrelada en el col·lectiu. De fet, els temps que vivim estan marcats per múltiples crisis globals que de vegades fan difícil imaginar un futur millor; tanmateix, com a artistes, podem fer un modest intent d’esbossar possibles camins a seguir. Aquesta instal·lació ens anima, doncs, a somiar una societat en què el col·lectiu s’organitza de manera harmònica a partir dels diversos individus que el componen. Com que sempre m’han fascinat els oceans, utilitzo el motiu del corall —una magnífica forma marina composta per milers d’individus— com a metàfora. La delicadesa del paper retallat fa ressò de la fragilitat d’aquest somni, que, malgrat tot, perdura.
Nati Ramon León
Espanya, pintura
Aquest projecte pictòric explora la força i la bellesa del mar en moviment a través del color i la llum.
Les obres mostren fragments del paisatge marí que transmeten profunditat i emoció, amb una paleta de blaus i blancs.
La proposta ofereix una visió emocional del mar, evocant calma, immensitat i connexió amb la natura.
E-mail: natiramon.l@hotmail.com
B:K
Espanya, pintura
B:K és un artista nascut l’any 1999 als Pirineus. Va començar a pintar murals l’any 2018 de manera autodidacta, compaginant aquesta activitat amb els seus estudis universitaris d’Animació 3D i Efectes Visuals a la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Amb l’arribada de la Covid-19 va començar a desenvolupar pintures a l’oli, deixant de banda el dibuix i l’esprai per centrar-se exclusivament en el color, la pinzellada i la pintura. Des d’aleshores, en els seus murals figuratius realitzats amb pintura plàstica, improvisa de manera intuïtiva a partir de l’esbós, aconseguint un acabat versemblant però amb un toc de surrealisme que l’allunya de la realitat.
Ha crescut paral·lelament immers en la cultura del hip-hop i el graffiti, però sobretot inspirat per la pintura clàssica de Velázquez, Goya i Caravaggio, creant així un llenguatge pictòric basat en el clarobscur i en una temàtica contemporània i actual.
Els seus murals i pintures es reconeixen fàcilment pels temes que tracta, com l’amor tòxic, la vida al carrer i els personatges estrambòtics, trobant bellesa en allò que a primera vista sembla brut, lleig i recarregat. Tot plegat, ha donat lloc a una pinzellada pròpia, solta i dinàmica, amb la qual crea imatges impactants amb molta càrrega emocional.
Des de l’any 2019, B:K ha pintat en diversos festivals nacionals i internacionals, aportant-hi el seu estil i visió particulars.
Girasol Blanco
Andorra, pintura
“Mírame por encima del Hombre” és una sèrie de pintures al oli que dona protagonisme a animals que, al llarg de la història, han estat víctimes de prejudicis, supersticions, mites i creences populars. Espècies com el rat penat, el llop, o el corb han quedat associades a significats negatius que han condicionat la nostra percepció d´elles, generant rebuig, por i, fins i tot, persecució injustificada.
A través de la pintura, aquesta obra pretén retornar-los la dignitat que sovint els hem negat i qüestionar la imatge que hem construït al seu voltant. Lluny de ser criatures malèfiques per naturalesa, moltes d´aquestes espècies exerceixen funcions essencials per a l´equilibri dels ecosistemes i, en alguns casos han patit una regressió important com a conseqüència directa de l´acció humana i de la mala reputació que les acompanya.
Les persones desitgem ser valorades amb justícia, lliures d´etiquetes i prejudicis. Perquè no hauríem de fer el mateix amb el món animal que ens envolta? Aquesta sèrie convida a l’esperador a mirar més enllà dels mites heretats i a descobrir la veritable importància ecològica d’uns essers que mereixen respecte i protecció.
Alfons Valdès
Andorra, pintura
El seu treball continua investigant la fragilitat dels materials com ara:
el vidre, el paper d’arròs, la corda, les terres i els pigments.
La seva obra s’inspira en la possibilitat del canvi i del viatge, amb el desig de conéixer nous mons, sense bellugar-me del meu estudi a Andorra.
Rafa Contreras
Andorra, pintura
Aquest dibuix neix de l’observació atenta de la tartera com a espai de transformació i memòria. Mitjançant el grafit i el carbó, la superfície del paper es converteix en un territori on les pedres deixen la seva empremta, revelant textures, relleus i silencis. L’acumulació de fragments rocosos evoca el pas del temps, l’erosió i els desplaçaments constants que modelen el paisatge.
Les tonalitats fosques i les variacions de traç construeixen una imatge que oscil·la entre la representació i l’abstracció, entre la matèria física i el record.
La tartera apareix així com un arxiu natural, un espai on cada pedra conserva la memòria dels processos geològics que l’han configurada i on la petjada esdevé una forma de coneixement i de connexió amb el territori.
E-mail: rrnubenegra@andorra.ad
Xzav
França, escultura
foto
Robert Verdaguer
Andorra, fotografia
Som!! Qui som? investiga aquell espai interior on conviuen el que som i el que temem mostrar. Tots portem dins un encreuat d’ombres i llums, secrets que ens pesen i veritats que només apareixen quan abaixem la guàrdia. Aquest projecte neix d’aquesta fissura, d’aquest lloc fràgil on l’ànima respira sense artificis.
El blanc i negre esdevé aquí una manera de despullar-ho tot. Sense el soroll del color, la pell, els gestos i les mirades recuperen una intensitat primària. L’atmosfera íntima que emergeix unifica les imatges i dona coherència a un relat que és, sobretot, una recerca. Cada fotografia és un intent d’escoltar el silenci que s’amaga darrere de les paraules no dites; d’intuir què revela un rostre quan creu que ningú no el mira, o quan la càmera, pacient i immòbil, espera que la màscara cedeixi.
Apassionat pel retrat, Verdaguer fa anys que explora la doble natura de l’ésser humà. La seva càmera no busca capturar aparences, sinó el moviment subtil entre la ficció i la veritat interior. Allò que mostrem per protegir-nos. Allò que ocultem per por. Allò que s’escapa sense voler, com un sospir.
Aquest projecte s’aixeca sobre una pregunta que ressona en cada imatge, persistent i delicada:
Qui som quan la càmera ens mira sense pressa?
Potser no hi ha resposta definitiva. Només instants-breus, fràgils, honestos-on la identitat es revela amb un moviment subtil: incomplet, però profundament humà.
Som realment allò que mostrem?
O només és la cara de tot el que amaguem?
Sim Marek
Tunisia, grafiti
Sim Marek comença a fer grafiti durant l’adolescència, als murs del seu barri de Tunis. És una manera de mostrar la seva pertinença a aquell lloc, un espai concret que li és propi fins que algú altre s’atreveix a reapropiar-se’n. Tant divertida com perillosa, aquesta manera de mostrar-se present al món esdevé, durant diversos anys, la seva activitat artística principal. Avui, amb perspectiva sobre aquella etapa de la seva vida, torna a reflexionar sobre la importància dels murs com a suports d’expressió i de revolta.
Fins i tot sense tenir en compte totes les modificacions externes que pateixen després de la seva construcció, la forma mateixa dels murs sempre té una connotació social, ja sigui un mur d’una casa, d’un cafè de barri, d’un monument històric o un mur que separa dos territoris. El mur esdevé així testimoni dels esdeveniments històrics i socials dels quals és espectador, o fins i tot, en alguns casos, actor principal. Sim Marek construeix aleshores maquetes de murs amb acer, guix i ciment; els intervé com si fos cosa del pas del temps i després els immortalitza creant un bloc de resina per conservar per sempre la memòria que porten dins. Són murs de Tunis, de París, del món que ha conegut, del passat i del present.